"Gràcies per haver-me fet"

7:35h del matí, d'un dimarts postvacacional. Ulls enlleganyats, una mandra enorme de sortir del llit i unes ganes encara més enormes, si és possible, de tornar a ser just set dies enrere. Un cos petit, que desprèn una escalfor fora de mida, s'encaixa just al forat que les teves cames, en posició fetal, deixen entre elles i la panxa. Una veueta càlida, que d'aquí res seràs massa greu ja, et xiuxiueja a cau d'orella.

- Mama, gràcies per haver-me fet.

I a tu, que encara navegues pels móns de la son, se't desperta un nosequè interior que et fa venir la temptació d'apretar-lo ben fort entre els teus braços perquè no es pugui moure mai més del punt estratègic on s'ha posat.

- De res fill. Gràcies a tu per ser-hi.

I és que, el teu fill en realitat és pura casualitat, i ho saps. I ell encara no n'és conscient i es deu pensar que el vas fer a mida, i que el que té és perquè tu ho has decidit. I t'ho agraeix, a primera hora del dia. A saber què deu haver somiat el patufet aquesta nit.

Però no li trauràs la il·lusió de creure's fet expressament, d'imaginar un modelatge a consciència, pensant pacientment on col·locar cada piga, cada cabell, cada pinzellada d'alegria, de passió, d'intel·ligència. No li diràs... un dia, quan sigui gran, si de cas, ja li explicaràs que, ben bé... no saps ni quan el vas fer, que en realitat ell es va avançar i que la idea era fer algú semblant a ell tres mesos després. Que, simplement és, un "no crec que passi res" fallit. Això no li diràs... seria injust trencar-li ara aquesta il·lusió. Com tampoc li diràs, potser ni quan li expliquis la gran veritat, que tu dónes gràcies cada dia per aquell intent fallit d'intent fallit. Perquè ara mateix creus, fermament, que cap intent planificat hagués donat tant bon resultat...

I ara, suposo que ningú gosarà dir-me que, si el nen hagués estat fet 3 mesos després, el trobaria tan fantàstic com ara, oi?

D'un any a l'altre

Hi ha persona amb qui et veus a diari, compartiu un àpat, o el cafè de la tarda, també podeu compartir feina o el llit. Altres persones a qui veus de manera usual però amb menys freqüència. Les amigues amb qui fas el cafè, les de la classe de zumba... Després hi ha aquells a qui veus quan pots, quan la vida et permet fer una escapada cap al seu lloc de residència, però amb qui mantens contacte usual per whats o per qualsevol altre mitjà tecnològic (que ara n'hi ha molts...) I finalment hi ha un grup de gent a qui veus un sol cop l'any, i amb qui no mantens cap mena de contacte virtual ni desvirtual. Avui vull parlar d'aquestes persones. De les que veus just quan coincidiu en aquella activitat. Acabo de viure una d'aquestes experiències, unes trobades de grup que es fan just a la primera lluna plena de primavera. Allà descobreixes com creixen any rera any els fills dels altres, com de bé, o no, tracta la vida als teus amics anuals, com envelleix la gent o com la vida els fa canviar de caràcter, de vestimenta, de parella.
Però enmig de tot això hi ha un moment, aquell, el just i necessari. El moment en què les mirades es creuen, els somriures es dibuixen els rostres, les mans s'apreten amb fermesa, i un diu: "ja hi tornem a ser, a la nostra trobada anual". I aquesta frase dóna peu a una conversa, segurament profunda, a un record que evoca projectes, a un projecte que aboca records... i aquí si que l'ordre dels factors pot alterar el producte.  I parleu, molt, com si no hi hagués demà. I és que, en realitat, no n'hi ha de demà, simplement hi ha "proper any". Ah, i per molts anys es pugui anar repetint!

Enllaço paraules

Enllaço paraules per teixir noves històries. 

Cuso mots per formar aventures sols viscudes sobre paper.

Escric el que sento per entendre millor qui sóc.

Enllaço, cuso, escric, perquè és la millor manera de ser jo, i només sent jo mateixa cobro sentit en el ser dels demés.