"Gràcies per haver-me fet"

7:35h del matí, d'un dimarts postvacacional. Ulls enlleganyats, una mandra enorme de sortir del llit i unes ganes encara més enormes, si és possible, de tornar a ser just set dies enrere. Un cos petit, que desprèn una escalfor fora de mida, s'encaixa just al forat que les teves cames, en posició fetal, deixen entre elles i la panxa. Una veueta càlida, que d'aquí res seràs massa greu ja, et xiuxiueja a cau d'orella.

- Mama, gràcies per haver-me fet.

I a tu, que encara navegues pels móns de la son, se't desperta un nosequè interior que et fa venir la temptació d'apretar-lo ben fort entre els teus braços perquè no es pugui moure mai més del punt estratègic on s'ha posat.

- De res fill. Gràcies a tu per ser-hi.

I és que, el teu fill en realitat és pura casualitat, i ho saps. I ell encara no n'és conscient i es deu pensar que el vas fer a mida, i que el que té és perquè tu ho has decidit. I t'ho agraeix, a primera hora del dia. A saber què deu haver somiat el patufet aquesta nit.

Però no li trauràs la il·lusió de creure's fet expressament, d'imaginar un modelatge a consciència, pensant pacientment on col·locar cada piga, cada cabell, cada pinzellada d'alegria, de passió, d'intel·ligència. No li diràs... un dia, quan sigui gran, si de cas, ja li explicaràs que, ben bé... no saps ni quan el vas fer, que en realitat ell es va avançar i que la idea era fer algú semblant a ell tres mesos després. Que, simplement és, un "no crec que passi res" fallit. Això no li diràs... seria injust trencar-li ara aquesta il·lusió. Com tampoc li diràs, potser ni quan li expliquis la gran veritat, que tu dónes gràcies cada dia per aquell intent fallit d'intent fallit. Perquè ara mateix creus, fermament, que cap intent planificat hagués donat tant bon resultat...

I ara, suposo que ningú gosarà dir-me que, si el nen hagués estat fet 3 mesos després, el trobaria tan fantàstic com ara, oi?